No entenc perquè,
no hi ha manera que em surtin les paraules,
amb la mateixa facilitat, que quan escric a un amic. Ara m’adono que, ens calia temps,
per coneixia´ns millor, per confiar l’un en l’altre. Però em sap greu i em fa mal, haver de reconèixer, que no es pot confiar en tothom,
l’amor és demanar que t’estimin.
Però estic convençuda, absolutament,
que no patiria tant, si deixés de veure-ho així.

Que no ho veus? Encara que t’ho supliqui sé
que tu ja no tornaràs. Si us plau, pensa en mi.
Que no ho veus? Encara que la gent passi,
de pressa per les nostres vides,
si us plau, tu no em deixis mai.