He nascut humà i jo no hi puc fer res
i m´han fet així, no ho vaig decidir;
he intentat mil cops saber la veritat
i m´he preocupat, però no l´he trobat.

I m´he preguntat: "què hi tenim al cor?
Perquè tot és fosc i no entenc el món?"
El perquè de tot si és que existeix.
Perquè tot sempre és el mateix?

I l´amor que és fosc no es cura amb més que amor.
Tot i que no lliga, jo ho sé que és així.
Jo ho he comprovat i he pogut tastar
la dolça amargura de veure el final.

I l´ésser humà, que pretén guanyar,
pensa que tot ho té dominat.
No es vol adonar que això és el final
i que ell n´és el pitjor animal

Vull veure com tot torna a ser més proper.
Vull veure com la lluna surt abans que el sol
i sentir de prop l´escalfor de la teva pell.

I ara que ets ben lluny crec que puc mirar
aquella petjada que vas deixar
i amb els ulls tancats vaig cridar ben alt:
que aquí em tens, esperant.

Que res és fosc si tu ets amb mi,
que jo tinc clar que ets el camí
i ara que no et tinc me´n puc adonar
que aquest rellotge em matarà.

Vull veure com tot torna a ser més proper.
Vull veure com la lluna surt abans que el sol
i sentir de prop l´escalfor de la teva pell.