En Martí és un astronauta
a qui li agrada viatjar
a Sevilla, a ses Canàries
o a sa Lluna, li és igual.
Va conèixer un astronauta
que li deien en Joan,
no sabia fumar porros,
en Martí n´hi va ensenyar.

Fan vacances a un satèl·lit,
per a mi és un tal Meteosat,
posen sa benzina a mitges
a sa nau espacial.
Han anat a agafar mostres
amb poals ultramoderns,
són pedretes de sa Lluna
i en Martí ha perdut un pern.

Per una òrbita perduda,
Via Làctia a un tassó,
tenen una baticao,
se remena tot lo món.
Duen noves des satèl·lit
que a Mercuri no plourà
i que la mar s´ha marejada,
bufa un vent que és africà.

Ja han acabat ses proteïnes
però no volen tornar,
tenen tres botelles d´aire,
s´alimenten d´alenar.
Són poetes d´ultratomba,
d´ultravida i d´ultramar,
argonautes, cataplasmes,
mai no queden a sopar.

I volam, i suram,
quin bon rotllo sideral.
-No me sents, és normal,
deu ser es vestit hermètic,
que total!
-Ai, Martí, quina fam,
no sigui tan astronauta
que es sopar espera a sa nau.
-Ai, Joan! no te sent,
agafa més partícules
per fer s´experiment.

I d´aquí se veu sa Terra
tan totala i dibuixant
l´harmonia dels planetes,
la remor lenta d´un vals.
Sincronies infinites
no se torben a mostrar
lletres, numerologies,
metciències de sa pau.

I d´aquí se veu ca teva
i ca meva i can Macià,
tots un ben devora s´altre
i ses fadrines berenant.
Una samba encén un misto,
fuma salsa i pensa un rap.
Hem hagut d´anar a sa Lluna per saber que som germans.