Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba forta, un deix d'idea
la mà que entre les meues perdurava.

No sé si m'estimaves, t'estimava
i això era tot, i això era prou
i els nostres cossos obraven el llur glòria
criatura dolcíssima que fores.

Erem hostes del bes i la insistència
i et sabia ma carn maravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys i a punt la joia
i esperança de mi en les teues galtes
jo t'intentava noms i altres carícies.

Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi heus aquí un home
que morí allarat en clars abismes.

Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teva olor completa penetrant-me
ni hi llegiran ton nom amb un bell pànic.