Amic, que tants de cops em parles
aquí assegut,
ulls abatuts,
mai no has sabut
dir-ne el just
del nostre absurd.

I avui que tinc el cos ple d'ànsia
la meva sang,
les meves mans,
els meus afanys,
tots aquests anys
estan cridant.


Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes va fer un poble nou?

Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?

Qui va vencer?
Qui del llit se n'aixeca amb el dret
d'anar pel carrer sense tenir por?

Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots som vençuts;
tots hem perdut.

I amic, maleiràs amb força
aquesta nit
de qui som fills,
aquests destí,
el nostre ahir,
que ens ha traït.

Però, amic, més que buscar respostes
cal adreçar
el foc, la llar,
hem de guanyar
tots aquests anys
que estan cridant.

Qui va vencer...