Com els homes valents
un vailet de fina pell,
amb quinze anys, innocent,
s´allistava mariner.
El vent salat li emblanquí els cabells;
el mateix vent
que el transportà de bes en bes
fins a la llar,
a la llar dels seus pares,
malmesa i oblidada:
els pardals fa temps hi han entrat
i han fet nou arreu, sota del telat.
Ha tapat la cisterna
un pom de malva verda,
blat salvatge sobre el molí
ha crescut solemne damunt la pedra grisa.

Amb la malva del pou
una sopa va escalfar
i amb el blat va fer un pa,
un pa blanc sense llevat.
Pausadament s´assegué al portal
i a poc apoc s´anà dormint,
va somiar que era feliç,
mes els somnis s´acaben
quan el neguit s´escampa,
els records són tan sols records,
tot és ple de tosca, de tanta pols...
Queda un plat ala taula
i brins de blat salvatge;
els pardals han tornat a entrar, s´han menjat el pa i han fet nius sota el teulat.

Un vellet he trobat, assegut vora el camí,
geperut, cabells blancs;
m´ha semblat que estava trist.