A una taula, a un racó
no deien res, es miraven als ulls.
Eren uns ulls embruixats d’amor
parlant-se de tu a tu, sense por, sense embulls.

Eren les boques tan tímides
que la conversa era una remor.
Es deien paraules màgiques
amb una flor, amb un vers o amb una cançó.

Un gest senzill, sense gens d’esforç,
va descobrir el que era evident.
Discretament, una carícia al tors
i els llavis es van unir com per encantament.

Amb el desig sorgí la passió.
Passaren nits atiant aquell foc.
Les mans, la pell, la seva suor
s’entrellaçaven al llit, testimoni del joc.

Eren els dies humits d’estiu
quan decidiren no anar més enllà.
Ningú va entendre per quin motiu.
Elles sabien per què, ningú mai no ho sabrà.