El Rei n’ha fetes fer crides, que crides n’ha fetes fer
que tots los més galants homes a la guerra els ha mester.

—Jo que tenc la muller jove, a qui la deixaré?
La deixaré a ca ma mare, que la’m guardarà molt bé.
—Ves-te’n, mon fill, a la guerra com pertoca a cavaller.
Ves-te’n, ves-te’n descansat, que molt bé la’t guardaré.

Al cap de les set setmanes, porquerola la va fer.
I, del cap de los set anys, veu venir un cavaller.

—Déu vos guard, la porquerola. —Que mantenga el cavaller.
—Voleu dir-me, porquerola, quin hostal hi ha vinent?
—A casa la mia sogra trobareu tot lo mester.
—Déu vos guard, bona hostalera. —Déu mantenga el cavaller.
—No em diríeu, hostalera, quin sopar anit trobaré?
—Tenc capons i tenc gallines, que és sopar de cavallers.
—Voleu dir-me, hostalera, anit amb qui jauré?
—No jauràs amb la meva filla, que no la hi comportaré;
jauràs amb la porquerola, que és més bona de ginyer.
Porquerola, porquerola, vols dormir amb el cavaller?
—Si Don Joan vos sentia, vos en guardaríeu bé.
Set anys fa que no tenc home, anit tampoc no en tendré.

L’agafà per la mà blanca i a la cambra la dugué.
—Ja que no m’has conegut, ara jo em descobriré.
Catalina, Catalina, tu n’ets la meva muller!
La porquerola en sos braços tan alegre romangué.

—A on són les robes bones que tu tenies primer?
—Vostra mare les m’ha preses, vostra germana les té.
—Aixeca’t, dona bellaca, que dorms amb un foraster!
—Que s’aixec la vostra filla, que jo jec amb ma muller!

—Si no fóssiu mare mia, de vós faria un cendrer,
i la cendra ventaria en el puig més alt que sé.