L’olor de cafè amb llet
desperta els meus sentits
en aquest món urbà,
en aquest món on visc.

L’olor de fum i asfalt,
que es fuma en el carrer
treu del seu cobriment
tot el meu sentiment.

Així com bufa el vent,
producte de l’atzar,
jo avui faig com bramar
i tu sents el meu cantar.

Però el cant surt del meu cor
i ara el meu cor no riu;
i ofegada en el plor,
la melangia hi viu.

Alça la teva veu,
contagia’m del teu alè
i eixuga el meu cor,
que, de tristor, n’és ple.

Fes fora l’amargor,
desprèn els teus perfums,
fes que se’m banyi el cos
del riure dels niguls.