CANÇÓ A UN VELL RECTOR DE POBLE (Joan Crosas)

Us cantaré
recordant aquell hort
i les peres que hi anava a robar,
i aquell túmul caigut
dels caiguts oblidats
i les òlibes del campanar.
Gust a pa d’àngel
campaneta de plata
i la safata tribut obligat
per deixar el campanar
tal com havia estat,
quan els rojos el van escapçar.

Toca el campanar
per a quatre velles
i cap escolà.

Totes les dones
a la dreta millor,
tots els homes a l’altre cantó,
Kirye a quatre veus, Sanctus desafinat,
i el respir de l’«aneu-vos en pau».
Cada sermó
la mateixa cançó
del grinyol de la porta del fons,
és que algú se n’ha anat
a fumar d’amagat
la burilla que abans ha guardat.

Toca el campanar…

Com cada hivern
penellons a les mans,
mal curats amb remeis casolans,
guardapols enllustrat
de tants ciris cremats,
com el marbre que el temps ha esmolat.
Vida ordenada
com un rodolí,
tanca la rima a les nou de la nit,
«Si porteu fi de bé
no us quedeu al carrer,
si de mal no passeu el portal.»

Toca el campanar...

I l’Esquirol
que és el vostre corcó,
us veurà al mateix lloc si Déu vol,
auto-stop fins a Vic,
i full dominical,
rodolins decorant el portal.
Fins que una nit
ens ho digui el brogit
de les òlibes del campanar,
i així el seu tarannà
no l’esborri l’oblit.
Cada vida té el seu rodolí.

Toca el campanar...