es cares de la gent, em vigilen, com mil maniquins, espiant el meu aparador

ara és el moment, necessito, cremar aquest present, i tornar aquell nen, descobrir món, mirant amb les mans

buidar la maleta de pedres, que il·lús he anat acumulant, el pa, la gent i un calendari, per omplir, per fugir

nu, tal com sóc, sense benes, ni disfresses,
sempre nu, tal com sóc, sense maleta de pedres

és bo recordar, quan el jocs, deixen de ser jocs,
quan es deixa de jugar.

enterraré les pors, els secrets, mentides i plors,
que m’estan omplin la boca i no, em deixen parlar