que està passant, que estem fent malament,
si quan ric no hi ets i quan hi ets no ric

deixa’m explicar, que tot això s’ha acabat,
que és inútil fingir és millor deixar-ho aquí

em dono la volta i me´n torno,
darrera la porta jo t’escolto, com plores d’amagat

em sento gris, tan fràgil que em trenco per dins,
em sento res, un plor, un silenci que em diu que no hi ets

sóc gelós, d’aquells temps, a prop teu

lletres en un paper, tardes i uns quants cafès,
no han servit de res, tot ho feiem del revés

flors seques a les parets, paraules plenes de perques, no era just continuar no era just sentir-se oblig