n despertador que no marca les hores,
un bar ple de gent, parlant sense dir res

un pany sense clau, paraigües sense pluja,
fotos de carnet on hi sortíem els tres

com el final d’un acudit,
que no te gràcia ni sentit
com viatjar sol en el metro

jo m’ho miro des del meu vagó…

veig persones que em fan pensar,
si trobaran mai la felicitat,
o són aquí, només de pas
seguiré exprimint-me el cap
si trobarem mai la felicitat,
o som aquí, de casualitat
el món és torna boig, hi ha coses que no lliguen,
hi ha mitges veritats hi ha mentides a mitges


camises sense coll, casats que no s’estimen
però queden tan bé en els retrats familiars

com un exèrcit sense soldats,
com un psicòleg amb mal de caps,
em deixo dur per la inèrcia

jo m’ho miro des del meu vagó...