Tall de rel (4:15)
Lletra: Frances Riera “Titot”
Música: Pep Toni Rubio i Mesclat
Has sentit que està passant, que tot déu parla d’això? Has escoltat una conversa o ho has vist personalment? Ho sap tothom i és profecia, que en algun dels obradors i en algunes rebotigues tan antigues com el món estan fent l’experiment – que no sembla de moment que funcioni malament – que fent servir aquell ingredient que han conservat els estudiosos es pot fer un nou invent – si és inventor aquell que posi una dosi diferent.
I tenim sobre la taula de treball els components en potets amb etiquetes de països diferents; però només són condiments, perquè la base del producte ha de ser cosa d’aquí: però no pas flors del jardí d’aquestes que venen en sobres, sinó d’un marge del camí, allà on les herbes neixen lliures i no ho rega ningú, i al descampat de la ciutat – abans no hi facin un mercat perquè hi comprem el que hi creixia però que l’antípoda ha importat.
I sense miraments, ni complexos, ni vergonyes provincianes del que pensa que el de fora – pel sol fet de ser de fora – sempre ha de ser millor: I sense por que algun il•lús ens surti amb el xerric “que ens mirem massa el melic”. Que se’n vagi amb la lliçó a un altre costat, que només sent catalans som més mestissos que un tallat, que és un orgull ser el resultat de la barreja de mil pobles que han estat xipotejant en aquest mar que estimem tant.
Lletra: Frances Riera “Titot”
Música: Pep Toni Rubio i Mesclat
Has sentit que està passant, que tot déu parla d’això? Has escoltat una conversa o ho has vist personalment? Ho sap tothom i és profecia, que en algun dels obradors i en algunes rebotigues tan antigues com el món estan fent l’experiment – que no sembla de moment que funcioni malament – que fent servir aquell ingredient que han conservat els estudiosos es pot fer un nou invent – si és inventor aquell que posi una dosi diferent.
I tenim sobre la taula de treball els components en potets amb etiquetes de països diferents; però només són condiments, perquè la base del producte ha de ser cosa d’aquí: però no pas flors del jardí d’aquestes que venen en sobres, sinó d’un marge del camí, allà on les herbes neixen lliures i no ho rega ningú, i al descampat de la ciutat – abans no hi facin un mercat perquè hi comprem el que hi creixia però que l’antípoda ha importat.
I sense miraments, ni complexos, ni vergonyes provincianes del que pensa que el de fora – pel sol fet de ser de fora – sempre ha de ser millor: I sense por que algun il•lús ens surti amb el xerric “que ens mirem massa el melic”. Que se’n vagi amb la lliçó a un altre costat, que només sent catalans som més mestissos que un tallat, que és un orgull ser el resultat de la barreja de mil pobles que han estat xipotejant en aquest mar que estimem tant.