Era jove,eraberguedà,
estava a punt de fer vint-i-tres anys,
s´acostava Corpus,se li veia en els ulls,
encesos com espurnes de Patum.
Mig poble deia que eraun bon sagal,
l´ altre mig que era un bordegàs,
i la noia que estimava
no li fotiani cas.
Dimecres de Patumvam quedara
a la barana però no s´hi va presentar,
en un revolt,amb el seu cotxe vell
va deixar la pell.

Des d´ un racó sentia els gegants,
la música acompanyava
unes llàgrimes galta avall
quan vaig tornar a la plaça.
Potser va ser la màgia de la Patum,
o la barrejai la cervesa,
però aquell fet no va ser per a mi
pas una sorpresa.
Em va semblar veure´l arribar
amb el barret i el mocador nusat,
em va dir que Sant Pere té per costum
deixar els berguedans
fer un darrer salt de Patum.

Amb una mirada de complicitatat
i un somriure com tenia ell sol,
de bracet agafats vam saltar
l´ últim Tirabol.