Eren amics o almenys això pensaven
reien a voltes, altres no
totes les nits, parlant es recolzaven
en la sana vocació de dubtar

parlaven de tot, de treball i llibertat
fins que la nit els coia als ulls
la son els feia partíceps d´un silenci
que havien començat a trencar

no tastaré d´aquesta copa
si abans no puc brindar pel demà
si abans no puc brindar pel demà

passava que, els dos amics vivien
entre gent d´un altre color
però això mai no fou un problema
fins que la crisi arribà

un d´ells caigué al terra entre patades
ombres camí de l´hospital
quan obrí els ulls absent en la mirada
el seu adéu fou evident

no tastaré d´aquesta copa
si abans no puc brindar pel demà
si abans no puc brindar pel demà

l´altre cor pres feu aquesta promesa
pluja a la cara i sang als dits
i caminà descalç per la calçada
fins que arribà al carrer major

la gent callava amb mirades bovines
alguns d´ells reien altres no
però un xiquet en veure´l s´acostava
i abraçat al camal plorà

no tastaré d´aquesta copa
si abans no puc brindar pel demà
si abans no puc brindar pel demà

no tastaré d´aquesta copa
si abans no puc brindar pel demà
però pot ser me la beuré demà
demà, demà