Queien llàgrimes del cel, tarda grisa d´aire espès,
com si ja s´endevindés, que el destí fóra cruel.
Avançàvem com el vent, l´asfalt cremant-me sota els peus.
Cap un camí confús, incert, no va trigar a posar el seu preu.
Aquell revolt i el meu despit sense avisar ja havien decidit
que era el moment de fondre el teu temps.

I no em puc treure del cap el record d´aquell esglai
dels teus ulls, en avisar-me, que era el nostre darrer instant.
I a miques va anar-se apagant la teva vida entre les meves
mans la meva es va enfosquir des d´ençà.

Donaria el meu alè per acaronar un cop més
la teva pell, tot és ple de no res.
I els perquès ara desfets quan em llevo i tu no hi ets.
I faria el que calgués per sentir una vegada més
la teva veu rient..., dient...

que tot això, no és cert, que ja torno a estar despert.

On ets, si em veus, apropa´m fins a tu.

Un batec, en senyal que no em tens Iluny, la nineta dels meus ulls...

I faria el que calguès...