Ja sé que m´he cremat, ja sé que m´he cremat i no sent foc,
i tu ets s´espurna i ni calor no sents.
Ja sé que m´he enyorat, ja sé que m´he enyorat i no tenc lloc,
tu ets es temps, es vent, tu ets es moments,
es moments que jo vull i que tu tens.
Te puc veure sense ets ulls que no miren per orgull
i així i tot hi veig que estic perdut.
Tu ets sa imatge tu ets sa meva llum, i jo crem entre por i fum,
ni ses llàgrimes li donen punt.


Tu ets s´Oronella que ve amb s´Estació, i se´n va amb ella.
Però deixes es niu a n´es terrat i se recorda quan te n´has anat.
Ja veig que no puc fer, ja veig que no puc fer res més que res,
ni m´he donat a entendre ni t´he entès.
De sa teva dolçor, una nina major has anat fent.
Sa presó de sa meva il·lusió... il·lusió, just d´això som pecador,
massa feina i dius que no i desenterres sa llavor,
que si fos que sí ara seria un jardí de roses que han emmusteït
i han tornat un espinall que és es teu reflex i es meu mirall.


Tu ets s´Oronella que ve amb s´Estació, i se´n va amb ella.
Però deixes es niu a n´es terrat i se recorda quan te n´has anat.
Te puc veure sense ets ulls que no miren per orgull
i així i tot hi veig que estic perdut.
Tu ets sa imatge tu ets sa meva llum i jo crem entre bo i fum,
ni ses llàgrimes li donen punt.
Massa feina i dius que no, i desenterres sa llavor,
que si fos que sí ara seria un jardí de roses que han emmusteït
i han tornat un espinall que és es teu reflex i es meu mirall...