L´ARBRE VELL (poema de Marc Granell)



En la ciutat hi ha una plaça

i en la plaça un arbre vell.

En l´arbre hi ha la tristesa

de saber que és el darrer.



Abans n´hi havia molts altres,

ara tan sols queda ell

com un record que s´apaga

entre el ferro i el ciment.



Diuen que volen tallar-lo,

que molesta, que el seu verd

trenca l´estètica pura

dels edificis que té

voltant-lo, voltors altíssims

a punt de menjar-se el cel.

Que al lloc que ocupa podrien

aparcar vint cotxes més.



Que és la casa on s´arreceren

centenars de bruts ocells

que ningú recordaria

si no fos perquè viu ell...





En la ciutat (algú conta)

hi havia fa molt de temps

un arbre gran i molt trist

que se sabia el darrer.



I plorava fulles grogues

en la tardor, i a l´hivern

es despullava i cantava

estranyes cançons al vent.



Quan venia primavera

despertava les arrels,

oblidava un poc la pena

i obria el somriure verd

que en estiu era rialla

que et feia sentir-te bé

quan, fugint del sol, entraves

en el cercle tou i fresc



del seu regne que assetjaven

cotxes, finques, fum, diners.

Quan el tallaren plovia.

Ja no he vist ploure mai més