S’aire l’atrevessa amb un minut
i una via de ferro bimotor,
vola més enllà des niguls
a 9´5 mil peus d’altitud, latitud sud.

Mos precipitam damunt París,
i ses maniobres amb descens,
he d’escriure un vers, un moment
diria que es teus llavis són hiverns i somriures,,,

I el cel se perd es si mateix,
és una esfera intangible en es ocells
en totes direccions sobrevolen
i sempre es horitzons, equidisten;
com es pols i s’Equador
quan som davall sa lluna i no som davall es sol
diria que es teu cos el consider
i que es meu sentiment, se despista.

Es meu eclipsi total,
sa meva love song,
es meu suïcidi mental,
ballam fox tot


Per a tu que sempre estaràs aquí, més aprop que 1280Km.