Sovint la vida
ens roba les ganes de viure
en un móm hermètic
on el diner és qui ho mou tot
jo tinc el cor ferit
però encara hi ha un romàntic
potser no estaré sol
potser no estarem sols

quan el pensament únic truqui a la porta
tu dis-li que som fora
que hem anat al camp
a recollir cançons i pètals per a l´esperança
que vam deixar una nota
som a l´exili dels amants

sovint t´adones
que ningú ens representa
triar jo no vaig poder
potser el seu món no és el meu món
i em nego a creure
que sols hi ha un camí possible
potser no estaré sol
potser no estarem sols

quan la veritat llueixi per fi esplendorosa
en un crepuscle intacte de tot el vell dolor
riurem, beurem amb gresca
brindarem amb joia i festa
i vora la foguera
veurem com crema el vell món.