Ella es va acomiadar
Ell marxà en un vaixell en el moll de Sant Joan,
Ell jurà que tornaria
I tot plorant ella, prometé que esperaría.
Milers de mesos passaren
I ella sempre era allà al moll, esperant-lo
Tantes tardes que passaren,
Un record en els cabells,
I en els llavis…

No s’havia canviat de roba,
Per si ell tornés, no es pogués equivocar,
I els crancs li pessigaven,
Les sabates, l’esperança, I la il•lusió.
I el temps anava passant,
I els ulls se li emplenaren de dies, nits i vespres,
I del mar es vaencantar,
I el seu cos es va arrelar, allà al moll…

Sola, sola allà oblidada,
Sola, amb el seu esperit,
Sola, sola, en l’amor, i amb el mar…
Sola… en el moll de Sant Joan.

Ara el seu cabell és blanc,
I no hi ha cap vaixell amb el seu amor a bord,
I la gent l’anomenava
Li deien la boja d’amor del moll de Sant Joan,
I un bon vespre al mes d’abril,
La intentaren arrencar cap l’hospital
Ningú ho va aconseguir,
I es quedà al mar fins la fi, dels seus dies…

Sola, sola allà oblidada,
Sola, amb el seu esperit,
Sola, sola, en l’amor, i amb el mar…
Sola… en el moll de Sant Joan.

Sola, es quedà, es quedà, sola, sola…