Vindran els anys, i amb els anys la calma,
que et pintarà en els ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i després un altre,
seràs tota una experta en tirar endavant.

En tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
o ja estaràs un pel mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora o de iaia estranya
que té acollonits tots els nens del veïnat.

I seràs un sac de mals o seràs una roca,
i els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.

Ja em veig de record mig trist
que se’t creua pel cap una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem nets malparits
que se’n fotin de mi quan no m’enteri de les coses.

Però quan seré vell,
seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent,
i m’asseuré a vegades als bancs.
Verset a verset,
convocaré el teu cos llarg i blanc,
i em podran veure somriure una mica
per sota del nas.

Que vinguin els anys,
aquí em té la calma,
que em jugo amb la decadència de la carn,
que un raconet del menjador farà d’escenari
i que ningú sospitarà de qui estic parlant.

I que quan seré vell,
seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré
per garantir-te una gran qualitat,
però creuré en un verset,
i em distrauré intentant-lo allargar,
i em podran veure somriure una mica
per sota del nas.