Era un matí lluent
fora l'aparcament del súper.
Duies el carro ple
i un abric blanc.

No et coneixia de res
però com si s'aturés el temps
em va venir al pensament
"o ara o mai".

I sense pensar et vaig dir
"et porto amb un cop de cotxe>".
I com si estigués preparat
seixanta segons més tard
seies al meu costat.
Em dic Oriol.

Vam viure força bé
al quinze del carrer Canyelles,
tu treballant al Bershka
i jo al tros.

Érem tan diferents
tu melancòlica i serena,
jo sempre accelerat
i amb un punt boig.

Recordo els diumenges d'hivern
empaitant-nos a la platja.
Si vull sento la teva veu
dient-me "t'estimo tant",
rient sota un cel ben blau
i trampós.

Ara només m'atanso al carrer
per anar a l'estanc i fer fum.
No hi trobo cap sentit
ni em trec el neguit.
No surto del llit.

I encara no sé què et va fer
fugir d'aquella manera.
D'acord que no em portava bé
però et vaig prometre canviar
i a canvi tu vas marxar
un dijous.

És un matí lluent,
travesses el carrer preciosa,
portes el vestit blau
que et vaig comprar.

Només serà un moment,
un solitari cop de cotxe.
Si no has de ser per a mi,
no seràs.